Cal Biel, una nissaga de forjadors

Albert Grinyó Romero - Montblanc
Cal Biel és una nissaga de forjadors de l’Espluga de Francolí que, a principi del segle passat, començaren a desenvolupar l’art de la forja. L’avi Enric fou l’encarregat de fer el primer colpeig de martell d’aquesta família i el que acabaria essent el pare d’un segell d’identitat propi que, més tard, s’aixoplugà sota el renom de Cal Biel. El Ramon fou qui capgirà la feina de forja que es duia a terme a casa seva fins a aquell moment i inicià una nova etapa a la ferreria. Aquest nou període transformà les peces que s’elaboraven a la fornal dels Biel i les convertí en art. A poc a poc, les ferradures i les aixades anaren desapareixent del taller i la restauració del Monestir de Poblet ocupà, al complet, la feina dels ferrers de Cal Biel. Làmpades, canelobres, baranes, reixes... I tot això gràcies al senyor Enric Toda, que uní dues nissagues espluguines –la dels Biel, forjadors, i la dels Vendrell, picapedrers- per a recuperar un monument tan emblemàtic i representatiu que fou arrasat durant la Guerra Civil. Amb el temps, Poblet s’acabà convertint en “l’aparador de Cal Biel”; així fou com el Valentí seguí els passos del seu avi i pare i continuà forjant obres úniques per tot el món. La fornal dels Biel mai s’ha aturat, i el futur d’aquest ofici, gairebé extingit a les nostres terres, recau sobre l’Enric, el jove forjador que, seguint les pautes d’aprenentatge pròpies dels vells temps, ha estat l’aprenent d’aquesta casa i ,a hores d’ara, assegura el relleu de Cal Biel. No cal marxar lluny per recercar i, de fet, aquesta va ser una de les condicions que em vaig marcar a l’hora de fer el meu treball de recerca. En un poble petit, com l’Espluga de Francolí, d’uns 4.000 habitants, costa ben poc trobar temes que no s’hagin tractat de forma exhaustiva. Hi ha famílies que van caient en l’oblit, i d’altres a les quals, tot i fer quelcom molt apreciat fora les nostres terres, no se les valora en el seu lloc d’origen. Aquesta podria ser la situació de Cal Biel, que tenen obres d’art escampades per mig món i, malgrat això, molts espluguins desconeixen per complet qui ha forjat la barana de les Disset Fonts o la del Passeig Canyellas. Això, i el fet que siguin familiars meus, em va conduir, definitivament, a estudiar aquesta nissaga. L’objectiu el tenia ben clar: volia narrar la història d’aquesta família i transmetre a la gent els valors i la feina que duen a terme. La meva tasca s’ha basat a biografiar cada membre de la nissaga sempre posant especial atenció al caràcter i la personalitat dels protagonistes que fan, d’aquesta casa, una família honesta i molt treballadora. Tot això, ho he relacionat amb anècdotes que he pogut anar recollint, documents i premsa antiga que la mateixa família ha anat guardant i, sobretot, observant la seva obra, la qual transmet tot allò que els forjadors de Cal Biel senten i viuen. Per acabar de donar forma al treball, vaig decidir gravar un documental on he entrevistat una desena de persones que han tingut relació amb algun dels forjadors de Cal Biel. Amb aquestes imatges, el meu objectiu és que persones externes a la família expliquessin la visió que en tenen, tot contrastant els seus comentaris amb l’opinió dels dos forjadors actuals: el Valentí i l’Enric. El resultat d’aquesta gravació són uns minuts on queda explícit com ha estat i com és aquesta família i la bonhomia que transmeten. També es ressalta el gran valor de les peces forjades a la fornal dels Biel, que s’aprecien en gran manera i hom està d’acord que el seu estil de forja és únic i propi. La metodologia que he seguit ha estat, principalment, la de preguntar als Biel tot allò que no està escrit, és a dir, bona part de la informació d’aquesta memòria. Hi ha molt poques publicacions escrites sobre aquesta família, i les que jo he utilitzat són, per una banda, el llibre de l’Antonio Carreras amb el títol El ferro forjat del monestir de Poblet d’on he extret informació sobre alguna de les obres i, per altra, un petit dossier que va editar el Gremi de Serrallers, en què Francesc Fons i Ribera narra la vida de Ramon Martí. Aquest era l’estat de la qüestió respecte al tema del meu treball. A partir d’aquí, la resta d’informació que es pot trobar a la memòria l’he extret de la font oral del Valentí Martí, com també d’altres familiars i amics de Cal Biel. De fet, la principal dificultat ha estat, precisament, la de no tenir gairebé res escrit sobre Cal Biel i això m’ha comportat l’esforç de gravar les converses que he anat mantenint amb els Biel i després escoltar-les i reconstruir la història d’aquesta família, tenint present les seves declaracions i fent ús també de la premsa que he pogut recollir per trobar les dates que la memòria acostuma a esborrar. Probablement queda molt per estudiar sobre aquesta nissaga i jo plantejaria una projecció dedicada a catalogar els centenars d’obres que hi ha escampades i de les quals no es té constància enlloc. Això és tasca d’un professional en el món de l’art, que sigui capaç de trobar la manera d’agrupar les obres de Cal Biel, datar-les i descriure-les.