Notícies Fundació Carulla

«Quedar-se sense paisatge és quedar-se sense identitat.», Entrevista a Ramon Folch

Data: 
13/01/2017 - 16:15

Què és, el paisatge?

L’aspecte del territori. Durant molt de temps, el terme «paisatge» ha tingut un significat merament escenogràfic, sense a penes altre contingut que els seus referents estètics. Actualment, diem que qualsevol fragment de territori, natural o intervingut pels humans, configura un paisatge, és a dir, un conjunt de referents físics i funcionals susceptible de ser considerat com un fenomen en ell mateix. El paisatge reflecteix la realitat ambiental de cada indret, alhora que compendia la història del procés de transformació dut a terme pels humans. És per tot això que el concepte «paisatge» és en realitat un algorisme socioecològic.

 

Li hem atorgat sempre els mateixos valors al llarg de la història? Què implicaria, perdre’ls?

La idea de «paisatge» és relativament moderna, sorgeix amb el Renaixement i amb caràcter merament pictòric. Aquesta idea de paisatge com a postal ha arribat fins a avui, moltes persones encara la tenen. Però el paisatge és l’expressió de la realitat ambiental transformada pels humans. Forma part de l’imaginari de tots els pobles i de totes les cultures. És el lloc on ens reconeixem com el que som. Quedar-se sense paisatge és quedar-se sense identitat. Seria com perdre la llengua. Territori i paisatge, com i des de quan afecten a la creació de la nostra identitat? La moderna idea de paisatge va molt lligada als pensadors dels segle XIX: Goethe, Humboldt, etc. Ells es van adonar que el paisatge, a quasi tot arreu, era la natura modificada pels humans. En efecte, els paisatges contemporanis de la majoria dels països –en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats– són paisatges construïts. El procés s’inicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per l’activitat agrícola i ramadera. En el cas català, la Renaixença introdueix la moderna idea de paisatge i l’excursionisme científic el «descobreix», de manera potser massa lligada a la muntanya. Per això hem preterit fins fa quatre dies els paisatges de plana, els paisatges subàrids meridionals o, també, els paisatges urbans.

 

Al llibre queda clar que actualment incertesa i sostenibilitat van molt lligats. Quina relació tenen? Quina relació s’estableix amb els àmbits social i cultural?

La realitat global del món modern està supeditada a un nombre elevadíssim de paràmetres que interactuen i s’interfereixen entre ells. En aquestes condicions, és molt difícil vaticinar escenaris de futur, fins i tot a curt termini. La incertesa s’empara de tot. Els models econòmics i socioambientals tradicionals es basaven en l’estabilitat. El model sostenibilista, molt més dúctil i prudent, accepta la incertesa i per això aborda molt millor el futur. És una manera diferent d’estar al món, amatent als canvis i amb poques hipoteques de futur, al revés que el model encara majoritàriament imperant.

 

Com hem de desenvolupar l’ètica ecològica, un concepte nou que ara esdevé imprescindible?

En l’acceptació dels límits de la realitat i, subsegüentment, en la progressiva implantació d’una economia circular, que és la de la natura. En un bosc no hi ha residus perquè la fullaraca i la fusta morta es reincorpora a la vegetació viva. En el model desenvolupista actual, tot funciona en cicle obert: el recursos s’esgoten i els residus s’acumulen. Externalitzem en el temps i en l’espai les disfuncions que nosaltres mateixos creem: en l’espai, exportant problemes al veí; en el temps, passant-los a generacions futures. El canvi climàtic seria una bona síntesi de tot plegat.

 

Què és prioritari, amb la situació actual, en relació al paisatge?

Patrimonialitzar-lo, és a dir, incloure’n valoracions en uns encara inexistents balanços generals. Qualsevol empresa ben portada ho fa amb els seus béns d’equip: els valora i els amortitza o els presenta com a actius. El paisatge, en el sentit d’algorisme socioecològic, és el nostre principal actiu econòmic, perquè inclou tots els recursos, des de l’aigua o el petroli fins al sòl fèrtil o el clima. Com és que no figura en cap balanç nacional...?

 

Quin pronòstic faries per al medi ambient a finals del segle XXI?

Ja hem quedat que la incertesa presideix la realitat moderna. Pronosticar res a un segle vista és insensat. Diria, però, que si no invertim la tendència i canviem de model (del desenvolupista neoliberal al sostenibilista), la crisi global està cantada... El cas és que el canvi és perfectament possible, si ens decidim a fer-lo. La gràcia del sostenibilisme és que no es basa en decisions predeterminades, sinó en la capacitat d’anar trobant respostes a mesura que canvien les preguntes. A què esperem...?

Agenda
dl dt dc dj dv ds dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31